Quan les dones treballadores al llarg de més de un segle van lluitar per a aconseguir  la igualtat en drets i deures amb el seus companys homes, es van unir per millorar les condicions de vida i de treball, van fer un exercici de generositat, solidaritat i realisme que va donar els resultats que tots coneixem.

Altra cosa és el que ha passat després, és a dir, quan aquesta igualtat, aquests drets, van ser reconeguts “negre sobre blanc” en Lleis i Normes i els parlaments es multipliquen, i s’omplen de veus que parlen i parlen, generant una percepció al carrer que comença a ser de marxa enrere.

Sense ànim de sembrar el pessimisme ens agradaria reflexionar sobre la eficàcia o realisme d’aquestes lleis quan es dicten sense garantir cap organisme, eines o mitjans capaços de vigilar la seva aplicació.

Les dones tenim fama de ser més pragmàtiques que els homes, per tant l’anterior afirmació  hauria de ser obvia, però l’experiència ens diu que no és així, hi ha lleis, normes, manifests, de dones fetes per dones que segueixen les mateixes pautes que les fetes pels homes.

La nostra Associació va ser convidada el dia 23 a assistir a una sessió informativa de la Comissió sobre els Drets de les Dones sobre la trobada Beijing+15 de Nova York. Agraïm la invitació, i ho considerem un gest de transparència i deferència, però la nostra participació ha estat al final d’un procés en el que no hem participar per manca de informació prèvia.

No es la nostra intenció fer una sinopsi de la sessió que, tal vegada, es podrà consultar en la web del Parlament o del Institut Català de la Dona, però si que ens agradaria reproduir alguna afirmació perquè es il·lustrativa del patiment de les persones que ens atrevim a denunciar als assetjadors en la solitud jurídica i institucional.

En algun moment de la sessió es va afirmar quelcom que ens agradarà comentar. Es tracta dels dos paràgrafs següents:

"(...) s'ha aconseguit la col.laboració d'activistes i estudioses feministes, que han participat com a expertes en l'elaboradó de lleis i propostes d'acció. (…) Un exemple paradigmàtic dels fruits que pot donar aquesta participació ha estat l’elaboració i aprovació de la Llei del dret de les dones per a eradicar la violència masclista, un marc normatiu que reconeix els drets (...) com una realitat estructural contra les dones sense excloure aquelles que tenen lloc fora de l'àmbit de la parella o de la vida domèstica” [llei que segons es va informar és molt més avançada que les de la resta de Espanya]. (1)

"(...)No obstant això, els avenços en les condicions de vida reals de les dones continuen essent lents i fragmentaris.(...) Les lleis i plans d'acció [a Catalunya] xoquen amb una realitat social que sovint no permet que es desenvolupin tal com van ser aprovats i, a la vegada, els estereotips i mites ¡ vigents de la societat patriarcal es tradueixen en una resistència a l'hora d'aplicar-los i fan que perdurin els antics paràmetres" [lleis que segons es va informar són molt més avançades que les de la resta de Espanya].(1)

Sorprenen aquestes afirmacions. Com es poden aprovar lleis que no poden portar-se a terme, i quedar-se tan tranquil·la,  dient que la societat és patriarcal?. La realitat social no és un ens únic i conscient que assimila normes i lleis i les aplica automàticament, la realitat social és la suma de moltes realitats “reals” “socials i històriques” que no  s’anul·len o transformen a força de decrets i lleis sense eines i instruments que vigilin la seva aplicació o el seu compliment.

Tenim una Constitució que condemna  la vulneració dels Drets Fonamentals, una Llei de Prevenció Rics Laborals i altres lleis laborals i penals, tenim sentències, poques, però hi són,  reconeixent situacions d’assetjament en el treball, però després no hi ha instruments per a que tot això sigui efectiu.

Aquesta dislèxia de la realitat dels responsables institucionals que redacten les lleis, i tornen a redactar lleis, normes, comunicats, cada vegada més moderns i progressistes, i no es preocupen de la seva eficàcia real, qui la pateix?, els legisladors?, les diputades?,  les conselleres? les membres de comissions que any rere any acudeixen a macro-congressos o a un munt de reunions?, etc.

Les víctimes d’aquestes lleis ir-reals som les persones, que després de patir la violència en la feina, la llar, el carrer i dipositar la confiança en la justícia, ens trobem amb altre tipus d’assetjament molt més cruel, la d’un agressor impersonal institucional, ja que es tracta d’una maquinària llunyana que irònicament paguem nosaltres mateixos.

(1) Comissió de la Condició￳ Jurídica i Social de la Dona. 54è període de sessions (12 març de 2010). Declaració presentada pel Consell Nacional de Dones de Catalunya, organització no governamental reconeguda com a entitat consultiva pel Consell Econòmic i Social.

Fa un any parlàvem del significat d'aquest dia. Des de llavors el panorama laboral ha posat en evidència la perversió d'un sistema en el qual l'aplicació de les lleis laborals semblen fetes únicament per als treballadors, oblidant que en les relacions del treball el binomi empresa/treballador és indissoluble.
Difícilment pot funcionar una estructura quan les fallades sempre són "responsabilitat" d’una banda d'aquest binomi (el treballador) mentre l'altre element, el qual pren les decisions (dolentes) empresarials (l'empresari) queda impune.
Dóna terror reproduir les xifres oficials sobre el nombre de treballadors que en aquests moments s'han quedat sense treball, aproximadament 4.000.000, joves, majors, adults, homes i dones, i ningú a España sembla veure la solució d'aquest desastre.
España torna a tenir l'honor d'estar al capdavant de l'Europa dels 27, 3 de cada 4 aturats europeus és espanyol. Catalunya és la comunitat espanyola que més atur té. En aquest panorama es materialitzarà el traspàs definitiu de les competències laborals a aquesta comunitat, amb la imminent transferència de la Inspecció de Treball. És una bona notícia?, o la Inspecció de Treball es contaminarà del dubtós èxit (segons les xifres oficials) de la resta d'organismes laborals transferits en anys anteriors.
Els nostres representants polítics, inassequibles a l'abatiment (o la incompetència), ara diuen que a partir d’”abril”? les xifres canviaran de signe perquè ja s'ha tocat fons. Però des d'aquí ens preguntem, a l'octubre les xifres dels milions de persones que han estat acomiadades en menys d'any i mig seran diferents?, o haurà altre canvi de signe.
D'altra banda, quants empresaris, directius, etc. han estat acomiadats?. Quan es tanca una empresa, aquests es van a l'atur , o apareixen en altra empresa similar, o la mateixa quan es reobren després de la "neteja de treballadors" o "fabricidi", per a crear un mercat laboral molt mes barat i amb menys drets, per a tornar a actuar amb absoluta impunitat fins al següent desastre.

El mobbing o "assetjament laboral" i aquesta crisi.
Hi ha menys mobbing?, diuen algunes xifres que hi ha menys "abstinència laboral" perquè hi ha menys persones amb baixa per malaltia.
Considerant que hi ha més de 4 milions de desocupats sembla lògic que hagi menys baixes laborals per malaltia, també, pot influir que la por a l'acomiadament faci que els treballadors assisteixin malalts al seu lloc de treball, però això té un límit ja que poden ser acomiadats per baixa productivitat. !Ull, amb les pandèmies!.
Les treballadores i treballadores aturats no poden tenir "baixa mèdica". Recordem que el govern de González va autoritzar, amb la connivència dels sindicats, l'acomiadament per a les persones malaltes que tenien la IT (incapacitat temporal o baixa), i el govern d'Aznar ho va perfeccionar retirant la cobertura de la IT als malalts acomiadats, en aquest cas amb el silenci còmplice dels mateixos sindicats.
Però que passa amb el mobbing?, el mobbing és un tipus de violència psicològica que mina la salut física i psíquica del assetjat. Si en moments, diguem, "normals", el mobbing o assetjament laboral és difícil de demostrar i provar, en la situació actual la situació és pitjor.
No oblidem que l'objectiu del mobbing és desestabilitzar moral, psicològicament i físicament al treballador perquè decideixi abandonar el lloc de treball i negociar les condicions de l'acomiadament en clara situació d'indefensió.
Més enllà de les dades, constatem que en aquesta situació de greu crisi l'assetjament laboral no solament no descendeix, sinó que ens atrevim a afirmar el contrari, ja que els elements tòxics de les empreses actuen amb major impunitat i les seves accions assetjadores queden més desdibuixades dintre del generalitzat panorama de deteriorament i destrucció del món del treball digne, per a reconstruir un nou entorn laboral servil, mediocre i atemorit, on aquests valors prevalguin sobre els professionals o de capacitat de treball.
O sigui, que aquest 1 de maig estem pitjor que l'anterior, esperem que les coses canviïn per al 1 de maig de 2010.

Més sobre la denúncia als responsables del Servei de Carreteres de Lleida
Per a finalitzar volem donar el nostre suport a la companya de Lleida que va guanyar el judici penal contra la cap de carreteres d'aquesta província catalana. A l'abril aquesta companya ha tornat als tribunals, aquesta vegada a la jurisdicció social , per a denunciar al cap de Teresa Casals, condemnada ja, pel seu paper de consentidor dels fets denunciats i per tant, també culpable d'assetjament laboral. Aquesta vegada, la nostra valenta companya ha acudit al jutjat de Primera Instància 1 de la Sala social de Lleida sense advocat, assumint el seu defensa ella mateixa. Veure notícies de premsa.

(Barcelona, 1/1/2009)